La gràcia de la salvació que el baptisme confereix als fidels no elimina la naturalesa humana. Els fidels han de conviure amb les seves limitacions, temptacions i caigudes. A més, dins l’Església conviuen sensibilitats distintes i legítimes. Tots aquests paràmetres han provocat que, de sempre, puguin donar-se parers diversos i, en definitiva, conflictes.
La justícia és la virtut de resoldre aquests conflictes de forma pacífica i raonable, aplicant l’eina del Dret (constituït per lleis, jurisprudència, doctrina jurídica, costums i seny del poble…) La justícia humana, malgrat la seva alta finalitat, està sotmesa a les pròpies limitacions dels éssers humans, i per això no és infal·lible però sí absolutament necessària.
Els possibles conflictes dins l’Església s’han de resoldre segons justícia. Però aquí la justícia humana es veu impel·lida a imitar la justícia divina, que sí és perfecta i infal·lible, i que Jesucrist expressava a través de l’Evangeli. Això no significa que la justícia eclesiàstica no deixi de ser humana i sotmesa a les humanes limitacions, però sí que es veu obligada per una finalitat encara més superior, la de suplicar l’assistència divina.
El Dret canònic és l’expressió legislativa de l’Església. Fonamentalment està format pel Codi de Dret Canònic (el vigent, promulgat per Joan Pau II en 1983: CIC83), que és la llei universal bàsica, i per altres normes de la Santa Seu sobre temes concrets. També els Bisbes en llurs diòcesis promulguen normes de Dret local, que no poden contravenir el CIC83. Per a les Esglésies catòliques orientals està vigent un codi propi, el Codi de Cànons de les Esglésies Orientals (CCEO). Els codis estan composats d’articles que s’anomenen cànons, d’acord amb una tradició que prové del segle III.